La Sénia, un poble petit de la comarca del Montsià, va ser víctima d’uns temps problemàtics durant els anys 30 del S.XX. Cal destacar: la II República (1931-1936), la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i la fam dels anys de postguerra.

En el 1935 l’alcalde del poble era el senyor Juan Ferré Cortiella, que va ser molt volgut pel poble, pel interès que tenia per la gent del poble i pel poble en general. Aquest senyor durant el seu mandat va fer construir les excel·lents escoles, avui anomenades Escoles Velles. Moltes de les coses que va fer pel poble han estat quan l’entrada dels republicans que va precintar les portes de l’esglèsia i es va endur la sagristia a casa sa cosina per a que la guardés fins el final de la guerra i no la destronessin, encara que igualment es van fer malbé moltes joies de l’esglèsia. Finalment Juan Ferré Cortiella va ser enviat a l’exili a França, quan va poder va tornar amb la seua gent del poble. També cal destacar el secretari, el senyor Àngel Cardona Bel, el jutge municipal el senyor Ernest Aliau i el sacerdot, el senyor Manuel Claramonte.

En quan l’ensenyament a La Sénia cal destacar que està establert pel col·legi nacional, el col·legi de “Las Hermanas de la Consolación” i el col·legi del professor Ismael Carbó. Els professors del col·legi nacional sempre havien donat classe, però al principi eren professors particulars que donaven classe a qualsevol lloc del poble que anés bé per a ensenyar, un àtic, un magatzem, ... Quan es va formar el col·legi nacional els professors Àngeles Palau Vilanova, Joaquín Marcoval, Maria Serra i Vicente Celma van acceptar donar classes. En aquest col·legi els nens i les nenes donaven classes separats, els nens amb els professors i les nenes amb les professores. Aquest col·legi estava situat a la Plaça Mossèn Escoda, i es deien escoles de l’Ave Maria. El col·legi de “Las Hermanas de la Consolación” era un col·legi de monges, només hi anaven les nenes amb diners del poble perquè era un col·legi on s’havia de pagar. Estava situat al carrer Major a Casa Madis , on vivia el sacerdot i les monges, just a la part de baix de la casa. Un altre col·legi que també hi era en aquella època era el del professor Ismael Carbó, també era un col·legi on s’havia de pagar però en aquest només hi anaven nens, estava situat al carrer Mossèn Jacint Verdaguer. No hi havia cap diferència en l’ensenyament dels diferents col·legis, a tots ensenyaven el mateix, a les nenes a cosir, cuinar, ... i altres assignatures que ensenyaven tant a nens i nenes com matemàtiques, llengua castellana, religió,... També tenien en comú que abans de començar les classes cantaven l’himne nacional.

Les activitats econòmiques en aquella època eren molt variades: havia dotze persones que es dedicaven al comerç de l’oli com Alfredo Almuni, Juan Ferré, Ramon Palau, Victoriano Serrà... D’aquests, Ramon Palau exportava l’oli a l’exterior del país. La família de Joaquín Lucas van ser els primers en exportar oli a l’exterior, però per problemes de diners li va vendre el seu negoci al senyor Ramon Palau. El senyor Joaquín Lucas va obrir un altre negoci relacionat amb l’oli però aquest cop feia oli de pinyolada. Ell al poc temps d’obrir el negoci va morir i la seva dona i filles van continuar el negoci.

Una fàbrica de pinzells, el primer en fer la fàbrica al poble va ser el senyors Calduch i Ricardo Garcia. Aquesta fàbrica té una història molt tràgica respecte el seu fundador Calduch. El senyor Calduch un home respectat al poble, que donava treball a tot aquell que ho necessitava, encara que en algunes ocasions no tenia feina per a ells, si ho necessitaven sempre intentava ajudar-los d’una forma o d’una altra. Aquest bon home va tenir un final molt tràgic, va ser mort pels seus treballadors, sense ninguna raó lògica només se saben rumors . La gent del poble diu que era molt bon home i que no es mereixia el que li van fer, però en les circumstàncies de l’època, mai no es sap com es pot reaccionar ni el que pot passar. La família Calduch va continuar el negoci dels pinzells i després d’aquesta fàbrica en van sortir moltes més, com la de Ramon Villarroya i Francisco Garcia.

Un altre ofici amb molt de prestigi el de metge. En aquella època al poble hi havien quatre metges, Jaime Albesa, Hiraldo Cid, Daniel Llombard (Don Daniel) i Jaime Sabater. Cada un d’ells tenia l’aiguala , que era el cost que es pagava pels serveis que feia el metge a la família, solament s’havia de pagar un cop a l’any. Les famílies triaven el metge que a ells els hi pareixia millor.

Les modistes del poble eren Delfina Lucas, Josefa Lleixà i Alfredina Rius. Elles eren quasi tant importants com un metge, eren les que vestien a la gent del poble perquè no hi havia tendes de roba i com als metges cada família triava la seva modista, la petita diferència es que aquestes cobraven per peça de roba i no per cada any.

Les rellotgeries del poble eren la d’Arrufat i la de Godes, que encara existeixen, portades pels nets de les que les portaven en aquells temps. La rellotgeria d’Arrufat estava situada al mateix lloc que hi és ara, en canvi la rellotgeria Godes estava a la Plaça Espanya al costat del que avui en dia és la llibreria Verge i no al carrer Sant Joan on és ara.

Les panaderies del poble n’eren quatre: la de Ramon Cid, Bautista Cortiella, Juan Cortiella i la de José Ferré. Les que encara existeixen són les de Ramon Cid que ara és la panaderia del de “Saixes” que estava el carrer Sant Joan on és ara el de Nivell i la de José Ferré que estava on és ara just davant de la panaderia de Ramon Cid.

Els sabaters i espardenyers del poble eren: Jaime Balagué, Carlos Ferré, Enrique Molins, José Prades i Àlvaro Solé. La sabateria de Jaume Balagué que encara existeix amb el nom de Sabeteria Monlai estava situada a la placeta de Sant Josep. La de Carlos Ferré, pare de Juan Ferré Cortiella l’alcalde en aquells temps al poble, estava situada al carrer Jaume I. Àlvaro Solé estava a la Plaça Espanya. La d’Enrique Molins estava al carrer Major i finalment la de José Prades no era una sabateria sinó que només arreglava sabates.

En aquesta època ja hi havia fusteries que seran el principi del País del Moble a la Sénia. Els iniciadors van ser José Bellaubí Sans que estava situat al carrer anomenat en aquella època Joaquín Costa numero 18, avui en dia carrer Jaume I, Gerardo Verdera situat al carrer Ramon i Cajal numero 26. Ells dos eren els únics que feien mobles al poble. Unes altres fusteries, Juan Querol, Emilio Subirats, Joaquín Tomàs, Constantino Sans, Ramon Subirats i Aledina Ferré situat al carrer Alcalà Zamora número 34. Ells feien eines i arreglaven mobles.

La gent del poble a més de treballar també tenien les seves distraccions, els cafès i les tavernes. Al poble hi havien set cafès i tres tavernes. Els cafès eren el Centre Obrer , el Club Modern, el cafè de José Celma, Juan Labèrnia, Vicente Perolada, José Romeu i Francisco Sans. Els més destacats eren el Centre Obrer i el Club Mordern perquè eren llocs on hi feien espectacles, la diferència entre aquests dos llocs era que el segon es on anava la gent de dretes i l’altre era on anaven els d’esquerres. Altres cafès no tant importants com el de José Celma estava situat al carrer del Carme, el Casino que encara existeix portat per Vicente Perolada que en aquella època el propietari era Ramon Ortí; el de Juan Labèrnia que encara hi es, L’Avenida. Al carrer Sant Juan estava el cafè de José Romeu que avui en dia és una verduleria i el cafè de Francisco Sans situat al carrer Barcelona, molta gent diu que aquest cafè estava ple de dones de companyia, però no es sap si és cert o no.

Respecte a les tavernes a diferència dels cafès, allí només hi servien vi. Les tres que hi havien estaven situades una al carrer del Carme, un altra estava a la part del darrera del Centre Obrer i la d’Argiset del Tort al carrer Sant Miquel. En aquests establiments hi ha l’anècdota que no es sap si és certa que quan la gent començava anar bastant beguda en lloc de posar vi a les gerres i posaven aigua.

També hi han les tendes que venien oli, llegums, etc, anomenades “Albaceria” que n’hi havien onze. Les espardenyeries que a diferència de les sabateries allí sol venien sabates de fil anomenades espardenyes n’hi havien cinc. De barbers n’hi havia uns sis, de carnisseries sis, de venda de cereals unes dinou tendes, la confiteria de José Estrada que estava situada a la plaça Major, una cordelleria on es feien cordes que ho portava Vicente Camba, la xocolateria de Marcoval, les dues farmàcies, el de les gasoses Joaquín Vicente, les cinc ferreteries, les dues ferralleries, les cinc lleteries...

A més de tendes havien oficis com menobre que eren Agustín Jornet i Tomàs Monfort, el banquer Ramon Palau, la fàbrica de cartolines o de paper de Martí Martorell, els corresponsal del periòdic Jaime Ferré Bonet, les dues fàbriques d’electricitat una de Daniel Martorell i l’altra de Martín Martorell, la fàbrica de sabó de Juan Tolós, el notari Diego Garcia, el practicant David Albera, la gent de treballava al camp....

Per a finalitzar aquest apartat esmentar les persones més riques del poble en els anys 30, Andrés Abella, Franc Fonollosa, Martí Garcia, José Marcoval, Juan Muñoz, Ramon Palau, Federico Pla, Joaquín Royo, Alfonso Vidal i Carmen Vidal.

Comparteix: